L'any agrícola va de tardor a tardor: comença amb la llaurada i la sembra i acaba amb la verema. La tardor comença, segons el calendari popular, per Sant Miquel amb la important tasca de la sembra de la qual en depèn la base capital de la subsistència. Les estacions que se succeeixen al llarg de l'any marquen el ritme de la natura i de la vida. Podem dir que de primavera a primavera hi trobam naixement i creixença, plenitud, minva i vellesa, mort i resurrecció. Les estacions manifesten, tot plegat, el caràcter cíclic del temps i el mite còsmic de l'etern retorn.
Ara comença el setembre, el setè mes segons l'antic calendari romà quan l'any s'ençatava pel març. És temps de collir figues, ametlles, garrofes i codonys i especialment temps de verema i de festes del vi. Després, la Mare Terra reposa tot esperant la sembra i el recomençament del cicle de la natura que s'iniciarà tot just entrada la tardor.
Les festes del nostre calendari responen al ritme de la natura. És el cas de la festivitat de Tots Sants i de la Diada dels Difunts dia u i dos de novembre (novè més del calendari romà). De fet, en aquests dies, la decadència del món vegetal anuncia la mort cíclica de la natura i que la llavor sembrada en aquestes dates constitueix l'inici d'un nou cicle vital.
La coincidència de la celebració de la Diada dels Difunts amb el període de sembra no és casual, sinó que responen a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors. De fet, els pobles creien en una analogia entre l'enterrament dels difunts i la seva posterior resurrecció amb el soterrament de les llavors i la seva germinació en espigues plenes de blat.
La commemoració de la festa dels Difunts en aquestes dates de l'any és antiquíssima i generalitzada ja que els antics egipcis la celebraven i d'ells va passar a la resta de cultures mediterrànies.
(Informació extreta d'en Felip Munar i Munar al llibre l'Esplendor de la festa)
Ara comença el setembre, el setè mes segons l'antic calendari romà quan l'any s'ençatava pel març. És temps de collir figues, ametlles, garrofes i codonys i especialment temps de verema i de festes del vi. Després, la Mare Terra reposa tot esperant la sembra i el recomençament del cicle de la natura que s'iniciarà tot just entrada la tardor.
Les festes del nostre calendari responen al ritme de la natura. És el cas de la festivitat de Tots Sants i de la Diada dels Difunts dia u i dos de novembre (novè més del calendari romà). De fet, en aquests dies, la decadència del món vegetal anuncia la mort cíclica de la natura i que la llavor sembrada en aquestes dates constitueix l'inici d'un nou cicle vital.
La coincidència de la celebració de la Diada dels Difunts amb el període de sembra no és casual, sinó que responen a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors. De fet, els pobles creien en una analogia entre l'enterrament dels difunts i la seva posterior resurrecció amb el soterrament de les llavors i la seva germinació en espigues plenes de blat.
La commemoració de la festa dels Difunts en aquestes dates de l'any és antiquíssima i generalitzada ja que els antics egipcis la celebraven i d'ells va passar a la resta de cultures mediterrànies.
(Informació extreta d'en Felip Munar i Munar al llibre l'Esplendor de la festa)
Benvolgut Biel, soc en Joan Antoni, el germà d’en Rafel Ballester, he llegit una mica el teu bloc i et don la meva sincera enhorabona. És ben necessari que algú rescati les velles tradicions i els hi tregui la pols en aquest món electrònic. Pel que fa a la tardor, no sé si coneixes una mica la mitologia grega, era a la tardor quan es produïen les festes en honor a Dionis (Baco, en la mitologia romana) que era el Deu de la vegetació i especialment de la vinya, i clar a conseqüència d’això era també Deu del vi. A les celebracions a Dionis es duen a terme autentiques orgies i bacanals, produïdes pels efectes espirituosos de la beguda. És fantàstic observar que a les antigues religions semites de la Mesopotàmia i les religions solars de mesomèrica també era a la tardor quan és duen a terme els rituals de caràcter més bacanal, quan la foscor de la nit ja havia superat la llum del sol no i podien celebrar els plaers terrenals mentre Tonatiu, nom que donaven al sol els asteques, no ho podia veure . Pel que fa a la sembra, els pobles de la Mediterrània antiga així com els de mesomèrica destinaven aquesta feina exclusivament a les dones ja que era nomes ella qui dins el seu ventre amagava els secrets de la vida. I ara ja per acabar i enganxant aquest tema amb el post anterior dedicat als cossiers, no sé si coneixes les teories de Francesc Vallcaneres sobre l’origen d’aquests, segons ell els cossiers són hereus de una dansa de fertilitat de la terra originaria del neolític i, tot i que jo dubt de la veracitat d’aquestes teories, curiosament els cossiers encara avui van vestits de dona.
ResponEliminaEnhorabona i envant!!