Me complau, un altre any, conferir-vos la posada en escena d'un món medieval a Ciutat que, com cada u de març al vespre, forneix els carrers de festa amb motiu de la commemoració de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.
Tal com reconec que m'agrada fer, el fi dels meus escrits no cerca pas reflectir la forma sensible de la realitat sinó les essències o perfeccions arquetípiques de la mateixa que transpunten només a l'estat de consciència. Així, motivat pel contingut de romanços, gloses i cançons, faré de les meves paraules (esper) l'obra digna d'un trobador essent els transcurs de la Diada el tema central de la composició.
Tal vegada siguin els joglars que no paren de recitar contextures literàries alhora musicals qui difonguin aquesta obra mitjançant el cant des de l'espai de visió de l'àngel dels mercaders de la Llonja fins a les portes del Consolat de Mar fent-se escoltar per totes i cada una de les paradetes del mercat. De no ser així, seguiren romanent aquests escrits en la foscor dels arxius i en la tristesa de l'oblit en compàs d'espera que qualcú en el futur els faci esdevenir com a mostra del que l'u de març d'enguany a Palma succeí.
Corre una nit qualsevol del XIII sota la tremolosa lluentor de torxes i candeles i l'usual flaire d'encens i cendra. La missa és acabada i els monjos, capellans i frares deambulen pels carrers com a sigil·losos rondaires tot quan ja és entrada la vetllada i la lluna guaita entre les volades. Als entorns de les Caputxines i els carrer de les Carasses l'ambient palesa assossec i calma; res a veure amb el brogit del mercat de la plaça Drassana que destorba el sentir de les passes dels mateixos cavallers formidables.
Engalanen la plaça, els carrers i els passatges, penjant d'entre els arbres i de les façanes, conjunt de veles i flàmules de seda tintades en granat, color magrana i escarlata. Sota l'envelat de cotó i de lli del que hi participen verds foscos i blaus marins, es despleguen, sots tendals de roba blanca i d'altres de color vi, els establiments del mercat; al meu entendre, medieval; on s'hi donen cita des de mercaders d'espècies a artesans.
De fet, se congreguen indistintament a plaça mercaders i menestrals per comercialitzar béns mobles d'oficis manuals i per mostrar a l'aire lliure el procés d'elaboració d'un cúmul de productes concebuts a bé de suor i sang. Són sucrers. Són sabaters. Són cordadors de cadires, ebenistes i argenters. Pertanyen tots ells a l'any Dos Mil Deu i d'ells en depèn la conservació d'aquestes tasques tan freqüentment professades en un altre temps. Per ventura, confiant amb l'adelantament que tot d'una exposaré, seran una crida a un nou relleu generacional a hores d'ara, dissortadament, dormit i amagat, amb greu falta de motivació personal per aprendre les habilitats pròpies d'un artesà; o bé, no tan per benaurança, esdevendran en simples agents expositors d'uns oficis exòtics i relictes del passat malauradament alienats d'aquella terra on, no tant de temps enrera, foren practicats.
(...)
