El sentit de la festa

L'hom, des que és animal intel·ligent, s'ha nodrit de la festa i el joc per enfrontar-se a la natura i al temps que l'esporugueixen a fi de superar les seves pors i l'angoixa de la seva pròpia existència. La representació escènica sempre vinculada a la festa , ajuda a l'home a reduir el misteri del món, a mitigar la seva angoixa davant lo desconegut i a abolir la por que ens produiex l'inabastable. L'hom ha de menester la festa per combatre la irreductibilitat de la mort a través d'una recreació simbòlica de la vida i ha trobat dins d'ella la fortificació dels seus vincles comunitaris, el lloc de la interacció, de la comunicació i de l'intercanvi capaç de garantir la cohesió social i la seva continuitat tan material com espiritual. Al trencar amb el treball ordinari, la festa interromp amb el temps quotidià a fi i efecte de regenerar les energies de la comunitat aconseguint l'alliberament de les tensions col·lectives durant un temps de "caos transitori".

(Informació sintetitzada del llibre L'esplendor de la festa. 2008. J.J. de Olañeta Editor)

Màgia i misteri de les festes antigues. La tardor, decadència i resurrecció.

L'any agrícola va de tardor a tardor: comença amb la llaurada i la sembra i acaba amb la verema. La tardor comença, segons el calendari popular, per Sant Miquel amb la important tasca de la sembra de la qual en depèn la base capital de la subsistència. Les estacions que se succeeixen al llarg de l'any marquen el ritme de la natura i de la vida. Podem dir que de primavera a primavera hi trobam naixement i creixença, plenitud, minva i vellesa, mort i resurrecció. Les estacions manifesten, tot plegat, el caràcter cíclic del temps i el mite còsmic de l'etern retorn.

Ara comença el setembre, el setè mes segons l'antic calendari romà quan l'any s'ençatava pel març. És temps de collir figues, ametlles, garrofes i codonys i especialment temps de verema i de festes del vi. Després, la Mare Terra reposa tot esperant la sembra i el recomençament del cicle de la natura que s'iniciarà tot just entrada la tardor.

Les festes del nostre calendari responen al ritme de la natura. És el cas de la festivitat de Tots Sants i de la Diada dels Difunts dia u i dos de novembre (novè més del calendari romà). De fet, en aquests dies, la decadència del món vegetal anuncia la mort cíclica de la natura i que la llavor sembrada en aquestes dates constitueix l'inici d'un nou cicle vital.

La coincidència de la celebració de la Diada dels Difunts amb el període de sembra no és casual, sinó que responen a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors. De fet, els pobles creien en una analogia entre l'enterrament dels difunts i la seva posterior resurrecció amb el soterrament de les llavors i la seva germinació en espigues plenes de blat.

La commemoració de la festa dels Difunts en aquestes dates de l'any és antiquíssima i generalitzada ja que els antics egipcis la celebraven i d'ells va passar a la resta de cultures mediterrànies.

(Informació extreta d'en Felip Munar i Munar al llibre l'Esplendor de la festa)