Capçalera d'un event.

Me complau, un altre any, conferir-vos la posada en escena d'un món medieval a Ciutat que, com cada u de març al vespre, forneix els carrers de festa amb motiu de la commemoració de l'entrada en vigor de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Tal com reconec que m'agrada fer, el fi dels meus escrits no cerca pas reflectir la forma sensible de la realitat sinó les essències o perfeccions arquetípiques de la mateixa que transpunten només a l'estat de consciència. Així, motivat pel contingut de romanços, gloses i cançons, faré de les meves paraules (esper) l'obra digna d'un trobador essent els transcurs de la Diada el tema central de la composició.

Tal vegada siguin els joglars que no paren de recitar contextures literàries alhora musicals qui difonguin aquesta obra mitjançant el cant des de l'espai de visió de l'àngel dels mercaders de la Llonja fins a les portes del Consolat de Mar fent-se escoltar per totes i cada una de les paradetes del mercat. De no ser així, seguiren romanent aquests escrits en la foscor dels arxius i en la tristesa de l'oblit en compàs d'espera que qualcú en el futur els faci esdevenir com a mostra del que l'u de març d'enguany a Palma succeí.

Corre una nit qualsevol del XIII sota la tremolosa lluentor de torxes i candeles i l'usual flaire d'encens i cendra. La missa és acabada i els monjos, capellans i frares deambulen pels carrers com a sigil·losos rondaires tot quan ja és entrada la vetllada i la lluna guaita entre les volades. Als entorns de les Caputxines i els carrer de les Carasses l'ambient palesa assossec i calma; res a veure amb el brogit del mercat de la plaça Drassana que destorba el sentir de les passes dels mateixos cavallers formidables.

Engalanen la plaça, els carrers i els passatges, penjant d'entre els arbres i de les façanes, conjunt de veles i flàmules de seda tintades en granat, color magrana i escarlata. Sota l'envelat de cotó i de lli del que hi participen verds foscos i blaus marins, es despleguen, sots tendals de roba blanca i d'altres de color vi, els establiments del mercat; al meu entendre, medieval; on s'hi donen cita des de mercaders d'espècies a artesans.

De fet, se congreguen indistintament a plaça mercaders i menestrals per comercialitzar béns mobles d'oficis manuals i per mostrar a l'aire lliure el procés d'elaboració d'un cúmul de productes concebuts a bé de suor i sang. Són sucrers. Són sabaters. Són cordadors de cadires, ebenistes i argenters. Pertanyen tots ells a l'any Dos Mil Deu i d'ells en depèn la conservació d'aquestes tasques tan freqüentment professades en un altre temps. Per ventura, confiant amb l'adelantament que tot d'una exposaré, seran una crida a un nou relleu generacional a hores d'ara, dissortadament, dormit i amagat, amb greu falta de motivació personal per aprendre les habilitats pròpies d'un artesà; o bé, no tan per benaurança, esdevendran en simples agents expositors d'uns oficis exòtics i relictes del passat malauradament alienats d'aquella terra on, no tant de temps enrera, foren practicats.

(...)

El sentit de la festa

L'hom, des que és animal intel·ligent, s'ha nodrit de la festa i el joc per enfrontar-se a la natura i al temps que l'esporugueixen a fi de superar les seves pors i l'angoixa de la seva pròpia existència. La representació escènica sempre vinculada a la festa , ajuda a l'home a reduir el misteri del món, a mitigar la seva angoixa davant lo desconegut i a abolir la por que ens produiex l'inabastable. L'hom ha de menester la festa per combatre la irreductibilitat de la mort a través d'una recreació simbòlica de la vida i ha trobat dins d'ella la fortificació dels seus vincles comunitaris, el lloc de la interacció, de la comunicació i de l'intercanvi capaç de garantir la cohesió social i la seva continuitat tan material com espiritual. Al trencar amb el treball ordinari, la festa interromp amb el temps quotidià a fi i efecte de regenerar les energies de la comunitat aconseguint l'alliberament de les tensions col·lectives durant un temps de "caos transitori".

(Informació sintetitzada del llibre L'esplendor de la festa. 2008. J.J. de Olañeta Editor)

Màgia i misteri de les festes antigues. La tardor, decadència i resurrecció.

L'any agrícola va de tardor a tardor: comença amb la llaurada i la sembra i acaba amb la verema. La tardor comença, segons el calendari popular, per Sant Miquel amb la important tasca de la sembra de la qual en depèn la base capital de la subsistència. Les estacions que se succeeixen al llarg de l'any marquen el ritme de la natura i de la vida. Podem dir que de primavera a primavera hi trobam naixement i creixença, plenitud, minva i vellesa, mort i resurrecció. Les estacions manifesten, tot plegat, el caràcter cíclic del temps i el mite còsmic de l'etern retorn.

Ara comença el setembre, el setè mes segons l'antic calendari romà quan l'any s'ençatava pel març. És temps de collir figues, ametlles, garrofes i codonys i especialment temps de verema i de festes del vi. Després, la Mare Terra reposa tot esperant la sembra i el recomençament del cicle de la natura que s'iniciarà tot just entrada la tardor.

Les festes del nostre calendari responen al ritme de la natura. És el cas de la festivitat de Tots Sants i de la Diada dels Difunts dia u i dos de novembre (novè més del calendari romà). De fet, en aquests dies, la decadència del món vegetal anuncia la mort cíclica de la natura i que la llavor sembrada en aquestes dates constitueix l'inici d'un nou cicle vital.

La coincidència de la celebració de la Diada dels Difunts amb el període de sembra no és casual, sinó que responen a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors. De fet, els pobles creien en una analogia entre l'enterrament dels difunts i la seva posterior resurrecció amb el soterrament de les llavors i la seva germinació en espigues plenes de blat.

La commemoració de la festa dels Difunts en aquestes dates de l'any és antiquíssima i generalitzada ja que els antics egipcis la celebraven i d'ells va passar a la resta de cultures mediterrànies.

(Informació extreta d'en Felip Munar i Munar al llibre l'Esplendor de la festa)

Per Sant Bartomeu, cossiers i dimoni pels carrers

L’aroma d’alfabaguera ha impregnat tot un poble que de festa és ben confitat. Amb paperí rosa, verd, groc i blanc els carrers de vila han engalanat per fer sentir la festa només sortir del portal. Tarda assolejada; sentor de basca i calitja arreu de tota la vila. Olor de rostoll. Nins i nines jugant a encalçar-se fent soroll. Se’n respiren colors i s’escolten flabiols que ençaten sense cap mena de dubte uns dies de goig.

Rere cada cantonada; rere cada finestró; guaita d’amagat en la foscúria combatint la son el Dimoni qui duu per cua un picarol. Empaita el dimonió hàbilment amb l’ajut d’un garrot intrèpids jovenets qui cobejosos de festa i renou l’impacienten tractant-se d’un joc. Entre palmeres de foc i paperí de colors encalça el dimoni els al·lots qui buiden ampolles de vi entre balls i bots de joves i nins que atreuen la mirada de nostàlgics padrins.

Relax, repòs, descans, reflexió...

.

Un estiu que sembla el que no és

A hores d'ara, més d'un ja pensa en l'estiu. Si més no, molts de vosaltres segur que ja esteis de vacances. Quan arriba aquesta època, no deixa de sorpren-me la claredat del cel i la brillantor dins la qual se veu submergit l'entorn del nostre arxipèlag tot i que la bonica carta de presentació de les Balears cap a l'exterior emmascara tot un rosari de raons per les quals podriem considerar que l'estiu és l'època més espantosa i més depriment de les nostres contrades.

És l'estiu sinònim de massificació. Llargues caravanes de cotxes que segueixen les rutes més òptimes per arribar a les platges que coincideixen a mitjan dematí i a darrera hora de l'horabaixa.

Les aigües de la mar deixen de presentar les transparències de l'hivern i la primavera per mor de les taques d'oli de la crema solar arran del regaló i la brutícia generada si més no per les barques i els iots de la classe més benestant.

És l'estiu l'època quan més són consumits els nostres recursos energètics i hídrics. Si més no, no hem d'oblidar que l'estiu és el període més sec de l'any. Tanmateix, cal que les piscines estiguin plenes de gom a gom per satisfer la demanda dels residents i turistes que no se conformen en aprofitar les aigües de la mar.

És l'estiu l'època quan més intoxicacions per consum de drogues s'hi produixen així com l'època en que més turistes se llancen al buit des de les balconades dels hotels.

És l'estiu l'època de l'any on els mallorquins fins fa gairebé pocs mesos veien privada una part de les seves costes que per llei han de ser de domini públic. Per sort, aquesta privatització d'ús per part dels residents només té lloc a un punt concret a la costa serverina tot i que ha hores d'ara, si no vaig malentès, ja podem gaudir d'aquest racó.

És l'estiu l'època on rebem els nostres visitants més simpàtics: els grumers, qui esperen ansiosos que nosaltres submergiguem els peus.

Per sort, a dia d'avui l'estiu encara ens pot deixar bufones imatges com la presentada al començament presa l'estiu passat a Cala Mondragó.

Per anar tastant l'estiu, res millor que un dia de platja al Carbó i Es Caragol

En Miquel, en Lluís i en Biel posant a Es Caragol sota un sol d'estiu a frec d'unes aigües turqueses que conviden a endinsar-hi els peus.